Estem a mitjans de febrer, ja lluny de la primavera passada i acostant-nos cada cop més al proper maig. L’arribada als barris del 15m ja està més o menys consolidada i ara toca veure quin és el proper pas, però tot indica que amb les assemblees tant lluny de plaça Catalunya i cadascú anant pel seu compte serà una tasca més difícil del que havíem previst. És per això que espais com les passades Jornades de Reflexió “pensem el moment” s’agraeixen i són útils, ja que ens permeten tornar a sentir que formem part d’un tot, que no estem soles i, encara que soni nostàlgic, ens retornen una mica l’esperit de plaça Catalunya. Aquestes línies són un humil intent de síntesis, unes conclusions molt personals del que va sortir el passat cap de setmana a Can Batlló i del que he pogut anar veient durant l’escàs més que fa que torno a ser a Barcelona.
En primer lloc, una preocupació generalitzada, com un fantasma que planeja per tot Barcelona (i fins i tot m’atreviria a dir Espanya) és la desmobilització. Les assemblees s’han anat encongint amb el fred, mentre encara ens preguntem on són els centenars de persones que ens acompanyaven al juny a les places dels barris. Aquesta pèrdua de gent és deguda, com diu Amador Savater, a que “la profesionalización de la política (también la activista) vacía los espacios comunes”1. Les assemblees s’han anat convertit en espais d’afinitat, en els que els participants comparteixen codis i ritus, fet que, inevitablement, expulsa els diferents. Però no tot és tant negre, si bé és cert que la gent ja no surt a les places, no vol dir que s’hagi perdut l’esperit 15M, la gent segueix indignada, aclaparada per la gravetat de la situació política i econòmica, l’únic que hem de fer és saber canalitzar el descontent general i tornar a crear espais comuns. Espais que no siguin exclusius per activistes, sinó que permetin compaginar diferents models de vida amb la participació política. I marcar-nos com a objectiu tornar a obrir el moviment, fer-lo inclusiu i no caure en els mateixos errors que la política oficial que expulsa els desafectes.
En aquest sentit, és important reflexionar sobre una altra contradicció que també s’està posant sobre la taula freqüentment. Per una banda hi ha qui pensa el 15M com a clima social, és a dir com una onada de rebel·lia i indignació, i hi ha qui fa un pas endavant i defensa el 15M com a moviment. La contradicció apareix en el moment en el que unes demanen més coordinació, poder anar totes a la una, i les altres no entenen què és el que s’ha de coordinar si això ho anem construint pas a pas. És cert que parlar d’organització, sona a burocratització, a repetició de models fracassats i a pèrdua d’horitzontalitat; però és que si no ens coordinem correm el perill que guanyi el localisme per sobre de les necessitats comunes i que caiguem en un funcionament difícil de sostenir. Totes som conscients que els últims mesos hem entrat en una voràgine de convocatòries, manifestacions, reunions i comissions que reclamen una dedicació a temps complet, que un cop més expulsa als que no poden fer de l’activisme la seva professió; però a més a més, no permet que la gent s’apropiï dels processos i se’ls faci seus, ja que l’estratègia bàsicament consisteix en jo (comissió) invento i tu, si et sembla bé, et sumes. Un funcionament poc democràtic no creieu? I que a més a més no permet unir esforços per anar tots a la una i defensar amb més força els nostres drets.
No seria més fàcil superar aquesta contradicció i mirar de coordinar-nos, encara que sigui per consensuar uns mínims comuns pel que fa a objectius i accions, i d’aquesta manera lluitar tots junts pel mateix? Potser un primer pas seria buscar espais comuns d’intercanvi per recuperar l’esperit d’unitat de plaça Catalunya, encara que sigui amb un grau molt baix d’integració. A més a més, seria important començar a superar l’apropiament d’idees i propostes del que alguns grups de treball estan fent gala, ja que no permet que el que ha pensat una comissió o grup de treball realment es fongui amb l’activitat de la resta.
Per altra banda, si parlem de coordinació cap endins, també hem de fer referència a com ens volem relacionar cap enfora. Està clar que l’esclat del 15M ha marcat un abans i un després en el context dels moviments socials en tots els nivells i això fa que els que ja existien s’hagin de replantejar com volen seguir actuant i com interactuen amb aquest nou conglomerat d’indignats. Però al mateix temps, els que ens considerem part d’aquests indignats no podem pretendre fer una escombrada i oblidar-nos que abans de nosaltres ja hi havia altres moviments i organitzacions. Aquesta reflexió serveix tant per sindicats, com pel Fòrum Social Català i altres plataformes vàries. En aquest sentit, és necessari pensar si volem articular aquestes organitzacions en el si del 15M, i si és així de quina manera, o si realment entenem que el 15M és un moviment d’individus i per tant les organitzacions no hi tenen lloc. En qualsevol dels casos jo fugiria de decisions dogmàtiques, perquè en alguns casos pot ser útil fer una simbiosi entre organitzacions alienes i 15M, com és el cas de la gent que està treballant amb l’auditoria del deute, i en altres casos estarà bastant clar que no tenim res a pactar, com és el cas de Comissions i UGT. Però de totes maneres si que veig necessari que no ens tanquem en banda i tinguem en compte que hi ha més organitzacions treballant pel mateix que nosaltres i que seria útil que també ens coordinéssim amb elles.
I ara si, ens apropem a un dels punts més calents en les reflexions dels últims dies. Necessitem uns objectius, saber cap on anem, però: ens podem atrevir a obrir la caixa dels trons, corrent el risc que l’intent de trobar un consens acabi per dividir-nos? A banda de la dificultat de trobar un consens, el que tampoc està clar és si realment necessitem uns objectius, ja que hi ha persones que defensen que no cal definir metes, que pas a pas ja estem construint una alternativa i que aquest ha de ser el nostre fi. Des d’aquest punt de vista diríem que els objectius s’uneixen amb els mitjans, entenent que l’alternativa ja són les places, aquesta idea tindria paral·lelismes amb la idea Zapatista de no marcar-se un destí final, sinó més aviat anar construint l’alternativa en el dia a dia. Sílvia Alberich, per exemple ens recorda que “l’aprenentatge polític col·lectiu i compartit, la recerca constant de formes de democràcia directa, l’aposta per la construcció social a través de l’horitzontalitat i l’assemblearisme, la recuperació dels espais públics com a llocs d’encontre i de construcció comunitària ja són objectius polítics suficientment ambiciosos.”2
D’acord, és cert que l’alternativa ja l’estem construint pas a pas, per tant segurament no ens cal marcar-nos un destí final com guanyar el poder, però si que cal tenir clar, o mínimament clar, què volem i perquè lluitem, encara que sigui a curt termini. Ja que no definir-ho ens fa caure en la criminilització de no saber què busquem i en el risc d’anar a la deriva, a més d’impedir-nos arribar a més gent: si no sabem què volem perquè volem un moviment?
De totes maneres, és cert que, tenint en compte que l’heterogeneïtat del moviment és un dels nostres avantatges, intentar definir metes ens pot portar a excloure alguns col·lectius, per tant haurem de ser conscients que trobar un consens no serà fàcil. Aquest debat ens porta inevitablement a la qüestió del reformisme, que segons diuen, tot i que jo cada cop el veig menys, ha generat una de les principals tensions dins del moviment. La pregunta, simplificant, seria: En tenim prou en lluitar contra les retallades i la falta de participació d’aquesta democràcia o el que realment volem és una transformació radical de la societat? O com diu Ivan Miró “¿Entenem el 15M com una eina de reivindicació, o com la creació de la força social necessària per a impulsar una nova societat?”3 Intentant trobar un punt comú per no dividir més, hi ha veus que opten per la teoria que la vella divisió entre reformistes i revolucionaris ja no té fonaments i que el que hem de fer és seguir avançant, que en el procés de construir alternatives ja estem posant les bases d’aquesta transformació. Però es clar, aquesta opció xocaria amb els que seguint a Luxemburg critiquen l’oportunisme i la pèrdua d’una meta clara, com una forma de vendre’s al capital i simplement pretendre millorar les condicions actuals dels treballadors i desocupats sense aprofundir en la transformació de les estructures de dominació i explotació capitalista.
Llavors jo em pregunto: no seria possible seguir lluitant pel dia a dia, per petites victòries encara que siguin oportunistes, però sense oblidar l’objectiu final, és a dir, sense perdre la perspectiva i voluntat d’algun dia transformar verdaderament la societat actual? En aquesta direcció, trobem propostes com la de Vives i Antentas: “Combinar un movimiento global generalista, que desarrolla una crítica de conjunto al actual sistema político y económico, con la capacidad para dar respuestas concretas a los recortes sociales, el problema de la vivienda, etcétera”4 La clau d’aquesta opció seria poder compaginar, i sobretot saber diferenciar, els objectius més reactius, que consistirien en el seguit d’activitats destinades a resistir l’embestida neoliberal, dels objectius vinculats a una transformació, a la creació d’alternatives. En un moment donat pot ser necessari lluitar contra les retallades i els acomiadaments, a més a més, aquestes lluites concretes ens poden donar petites victòries, que tal com diu Simona Levi, poden ser útils per donar forces al moviment i ànims per seguir lluitant. Però, tal com dèiem, si no volem que això s’acabi convertint en oportunisme, o acabi desembocant en conformisme i individualisme (fent que quan he aconseguit que la meva empresa no m’acomiadi o he evitat que retallin el meu sector ja puc tornar a asseure’m al sofà) hem de saber molt bé cap on anem i que si aconseguim una victòria ha de ser per adonar-nos que si volem ho podem tot.
Però sobretot anar més enllà d’aquestes accions de resistència per tal de canviar les coses, un pas endavant que requereix ser propositius i generar alternatives al model actual. A més, aquestes alternatives no només es podran basar en l’àmbit del dia a dia (com poden ser el boom de cooperatives de consum), sinó que també ens hem de preocupar de l’àmbit dels discursos, dels imaginaris col·lectius, de la participació política. I així començar ja a pensar un món en el que la vida política s’articuli entorn una democràcia real i que la vida de tots nosaltres no estigui marcada pels interessos del capital.
De totes maneres, això ja ens està acostant més al com que al què, que precisament és un post que tinc al calaix i que vindrà més endavant. Només avanço que sembla que dins del 15M hi ha veus per tot: mentre Simona Levi, fent mofa, aposta perquè el 15m sigui una Associació global d’egoistes reformistes radicals5, hi ha gent que encara té Reforma o revolució de Luxemburg com a llibre de capçalera, al mateix temps que, d’una manera no sempre massa conscient, hi ha una gran majoria que es fa seva la idea zapatista de fer la revolució a través de l’empoderament de la societat i la dispersió del poder, com diria Zibechi, mentre hi ha activistes que es neguen a renunciar a l’ideal marxista de prendre el poder. Quedarà per veure, com el 15M i el temps són capaços de sortir endavant d’aquest conglomerat sense masses divisions.
Per últim, després d’aquest llarg resum de veus i opinions, si fem recompte dels principals esculls amb els que ens trobem: la desmobilització i “professionalització”, la atomització i el localisme, les divergències en el què i el com… podem dir que sembla que el sentiment general és que anem a la deriva, que des que vam marxar de plaça Catalunya ja no sabem ni què ni qui som i el que es pitjor, sembla que hem perdut la creativitat que en els primers moments ens va servir per superar totes les tensions. És per això que necessitem retrobar espais per compartir reflexions, tornar a sentir que som un moviment viu, socialitzar lluites i idees per sentir-nos-les de tots. Donar-nos l’oportunitat de coordinar-nos, de sumar forces per poder aixecar el cap i mirar lluny.
Per tal de superar les divergències i tensions internes, pot ser una bona oportunitat aprofitar les dates del 12 i 15 de maig, sobre les que ja hi ha un consens no explicit, per tal d’unir-nos entorn un nou èxit comú. Però per poder considerar-ho un èxit hauríem d’aconseguir que, més que una repetició del passat maig, siguin uns dies que ens serveixin per consolidar la nostra lluita i fer un pas endavant, decidir cap on anem per poder seguir avançant. És per això que considero que a més a més de mobilitzar-nos i fer accions que demostrin que el 15M no ha mort sinó que ha guanyat força, hauríem d’aprofitar el maig per tornar a crear espais de politització comuns, en els que tothom pugui participar, sense oblidar el treball que s’ha estat fent des de les assemblees de barri i comissions i traient-ne consensos per articular la lluita de cara al futur.
La meva proposta ja la vaig plantejar a Can Batlló, consisteix en organitzar un Congrés dels Pobles, en el que hi tinguin lloc totes les persones, assemblees de barri, comissions i organitzacions de Catalunya amb voluntat de passar de la indignació a la transformació social. Perquè un congrés? En primer lloc, perquè no és un espai de coordinació permanent, que té el perill de desgastar els seus participants i fer-se burocràtic; en segon lloc perquè demostra una voluntat de trencar les fronteres del 15M i obrir-se a altres organitzacions i persones amb ganes de treballar pel mateix; en tercer lloc perquè és obert, tothom hi pot participar; i en quart lloc perquè és un espai decisori, amb el que es pretén arribar a consensos.
Com funcionaria? Doncs la meva proposta consisteix en copiar i adaptar el model de Congreso de los Pueblos colombià a les nostres necessitats. Algunes idees són que hauria de durar dos o tres dies, per donar temps de treballar bé totes les propostes, ja que aquestes sortirien de grups de treball dividits per sectors, que després es consensuarien en taules sectorials, per finalment passar a una assemblea general. A més a més, hauria de tenir l’objectiu de ser propositiu, és a dir que servís per consensuar un model de societat, uns objectius, què és el que volem i com hi arribarem. El resultat seria una mena de full de ruta, amb l’objectiu de servir d’orientació (en cap cas una obligació) per les assemblees de barri i les diferents organitzacions participants, per tal d’unir esforços i remar tots en la mateixa direcció.
1“¿Cómo se organiza un clima?” Fuera de Lugar. Blogs Público http://blogs.publico.es/fueradelugar/1438/%C2%BFcomo-se-organiza-un-clima
2“15M: un crit emocionat, moltes lluites compartides” http://www.nosaltresoells.org/15mun-crit-emocionat-moltes-lluites-compartides/
3“Pensar la transformació social des del 15M” http://www.nosaltresoells.org/pensar-la-transformacio-social-des-del-15m/
4VVAA (2011) Las Voces del 15M. Los libros del lince
5“Notas de Trabajo para una revolución” http://www.nosaltresoells.org/notas-de-trabajo-para-una-revolucion/
Interessant tot el que dius, Júlia. No cal oblidar que mentre ens mirem el melic la dreta segueix avançant sense atutador.si no s’aconsegueix ser un moviment de masses no anem enlloc.